Drets dels infants | drets-dels-infants

Els drets dels infants...què, com i quan?

Cal conèixer i ser conscients quin ha estat el marc social i legislatiu on s’han desenvolupat els infants els darrers temps i quines són les circumstàncies que configuren la seva evolució per tenir una idea tan àmplia com sigui possible dels infants d’avui dia i de les seves necessitats.

El concepte que avui en dia tenim de la infància no és el mateix que fa anys o segles. Aquesta evolució ve donada pels importants canvis que s’han produït en la nostra societat i cultura motivats en gran part per les diverses actituds que els adults han manifestat envers els infants, tot duent a terme diverses formes de relació, tractament i educació dels infants. Les ciències i el seu avanç i desenvolupament (com medicina, psicologia, pedagogia, sociologia, economia...) han jugat un paper important en aquest camp, tot ajudant a ajustar el concepte d’infant a les necessitats de cada època.

A escala internacional, van ser Janusz Korzak i Englantyna Jebb els precursors dels reconeixement dels drets dels infants i de les normatives que avui regulen la protecció dels infants als diferents països. Destacar que Englantyna Jebb va ser la fundadora de l’organització internacional Save the children a Londres, una organització que es va convertir en la primera per ajudar els milions de nens i nenes refugiats i desplaçats després de la Primera Guerra Mundial. Tots dos van iniciar el camí que va de la necessitat del reconeixement d’uns drets específics pels infants a la seva concreció en un document, la Declaració de Ginebra (1924) que va evolucionar fins a convertir-se en la Declaració dels Drets dels Infants (1959), tot culminant amb el reconeixement efectiu d’aquests drets, internacionalment, amb l’aprovació de la Convenció sobre els Drets dels nens i les nenes (1989).

DECLARACIÓ DELS DRETS DELS INFANTS

Els principis de la Declaració dels Drets dels Infants adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, per resolució 1.386 (XVI), de 20 de novembre de 1959, fa referència, en el preàmbul, als deures de la humanitat envers la infantesa; fa referència també a la Declaració dels Drets Humans del 1948 i considera que l’infant, per la seva immaduresa física i mental, necessita d’una protecció i atenció especials.

Aquests aspectes referents als drets dels infants es van recollir en la Declaració dels Drets dels Infants en 10 principis que es mostren a continuació:

L’infant gaudirà de tots els drets enunciats en aquesta Declaració. Aquests drets seran reconeguts a tots els infants sense excepció de cap mena o discriminació per motius de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió política o altres opinions, d’origen nacional o social, de naixença o de qualsevol altra situació, ja sigui del mateix infant o de la seva família.
L’infant gaudirà d’una protecció especial i disposarà d’oportunitats i de serveis, dispensat tot això per la llei i altres mitjans, a fi que pugui desenvolupar-se físicament, mentalment, moralment, espiritualment i socialment d’una manera sana i normal, així com en condicions de llibertat i dignitat. En promulgar lleis amb aquesta finalitat, la consideració fonamental a què caldrà atenir-se serà l’interès superior de l’infant.
L’infant té dret, des de la seva naixença, a un nom i a una nacionalitat.
L’infant ha de gaudir dels beneficis de la seguretat social. Tindrà dret a créixer i a desenvolupar-se en bona salut; i amb aquest fi caldrà proporcionar-li, tant a ell com a la mare, atencions especials, tant prenatals com postnatals. L’infant tindrà dret a disposar d’alimentació, habitatge, esbarjo i serveis mèdics adequats.
L’infant impedit físicament o mentalment, o que pateixi d’algun impediment social, ha de rebre el tractament, l’educació i les atencions necessàries que reclama la seva particular situació.
L’infant, per al desenvolupament ple i harmoniós de la seva personalitat, necessita amor i comprensió. Sempre que sigui possible, haurà de créixer a l’emparança i sota la responsabilitat dels seus pares i, en qualsevol cas, en un ambient d’afecte i de seguretat moral i material; llevat de circumstàncies excepcionals, l’infant de tendra edat no serà separat de la seva mare. La societat i les autoritats públiques tindran una cura especial envers els infants sense família o que estiguin mancats de mitjans adequats de subsistència. Per al manteniment dels fills de famílies nombroses, convé concedir subsidis estatals o d’altra mena.
L’infant té dret a rebre educació, que serà gratuïta i obligatòria almenys en la seva etapa elemental. Se li donarà una educació que afavoreixi la seva cultura general i li permeti, en condicions d’igualtat d’oportunitats, desenvolupar les seves aptituds i el seu judici individual, el seu sentit de responsabilitat moral i social, i esdevenir un membre útil de la societat. L’interès superior de l’infant serà el principi que guiarà aquells qui tenen la responsabilitat de la seva educació i orientació; aquesta responsabilitat pertoca abans de tot als seus pares. L’infant gaudirà plenament de jocs i esbarjos, els quals hauran d’estar orientats a les finalitats perseguides per l’educació; la societat i les autoritats públiques s’esforçaran a promoure la satisfacció d’aquest dret.
L’infant ha de figurar entre els primers a rebre, en tota circumstància, protecció i socors.
L’infant ha de ser protegit contra totes les formes de negligència, crueltat i explotació. No serà objecte de cap mena de tràfic. No s’haurà de consentir que l’infant treballi abans d’una edat mínima adequada; en cap cas no se l’ocuparà ni se li permetrà que s’ocupi en qualsevol tasca o feina que perjudiqui la seva salut, o que en dificulti el seu desenvolupament físic, mental o moral.
L’infant ha de ser protegit contra les pràctiques que puguin fomentar la discriminació racial, religiosa o de qualsevol altra mena. Ha de ser educat en un esperit de comprensió, tolerància, amistat entre els pobles, pau i fraternitat universal, i amb plena consciència que ha de consagrar les seves aptituds i energies al servei dels seus semblants.

Tot i la bona voluntat d’engegar aquest treball de defensa dels drets dels infants mitjançant aquesta Declaració, un dels grans problemes va ser la falta d’obligatorietat jurídica pels països signants, que va ocasionar la pèrdua de la seva eficiència. Aquest aspecte és clau, ja que va ser una de les causes per tal d’impulsar uns anys més tard la Convenció dels Drets dels Infants per tal de comprometre als diversos estats a garantir de manera efectiva els drets dels infants.

LA CONVENCIÓ DELS DRETS DELS INFANTS

La Convenció dels Drets dels Infants ofereix una nova visió dels infants, marcant un gir en la condició històrica de la infància i adolescència. Considera als infants com a persones que formen part d’una família i d’una comunitat amb drets i responsabilitats adients a la seva edat, deixant enrere la idea d’infant com a ésser incapaç o incomplet i patrimoni dels adults.

El procés de preparació i redacció de la Convenció dels Drets dels Infants es va dur a terme en el marc més ampli de certs processos històrics, com l’expansió dels drets de ciutadania, durant una etapa d’internalització dels drets humans i la cooperació pel desenvolupament. Cal tenir present que després de la Segona Guerra Mundial es va intensificar la difusió mundial de les condicions de vida dels nens/es dels països en desenvolupament i també en països subdesenvolupats. El fet d’observar aquestes dures condicions de vida de molts infants mobilitza a la comunitat internacional en defensa de la supervivència i protecció dels infants, així com es genera un moviment iniciat per organismes no governamentals (ONGs) per tal d’aportar ajuda humanitària, defensant així el benestar dels infants.

En commemoració del vintè aniversari de la Declaració dels Drets dels Infants de 1959, les Nacions Unides designen el 1979 com l’any internacional del Infant. En aquest context, el 1978 el Govern de Polònia presenta a la Comissió de Drets Humans de l’ONU la iniciativa d’incorporar als instruments internacionals de drets humans una Convenció sobre els Drets dels Infants, que representaria pel seu caràcter vinculant, un clar avanç respecte la Declaració del 1959. En aquest projecte presentat pel Govern de Polònia es repetia bàsicament el contingut del document del 1959, però agregant un mecanisme d’implementació. Aquest projecte no va trobar el suport necessari i per aquest motiu es va establir un Grup de Treball obert per tal de redactar una Convenció partint de l’esborrany presentat per Polònia. Durant una dècada, la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides va treballar cercant el consens entre diferents organismes, societats, cultures i religions fins que es va redactar el document de la Convenció, finalment aprovat per unanimitat per l’Assemblea General de l’ONU al novembre del 1989, que va entrar en vigor al setembre del 1990.

La Convenció és un instrument vinculant, i basat uns fonaments que es poden classificar en dues grans categories: els principis de reconeixement de la persona i el seu context, i els principis relacionats amb la protecció integral. També, està organitzada en tres parts, la primera consagra els drets i estableix les mesures que els Estats han de dur a terme per tal de fer-los efectius. I en la segona part, s’acorda la institució encarregada de portar el monitoratge del compliment dels compromisos adquirits pels Estats. En la tercera, els procediments de rigor relacionats amb la seva ratificació i vigència en aspectes generals a través dels quals els grans temes que acorda la Convenció referent als drets dels infants.

A finals de 2008 l’havien ratificat 193 països. Aquests Estats han de presentar periòdicament un informe davant un comitè d’experts en Drets dels Infants, a Ginebra, explicant les mesures que apliquen per fer respectar la Convenció. La Convenció també fa referència a la necessitat de donar prioritat a l’interès del infant, en totes aquelles normes que s’estableixen des de les administracions de cada un dels països i que l’afecten directament o indirectament.

Destacar que la Convenció té 54 articles que es podrien agrupar en les següents categories:

Què és la infància?

El terme infància prové del mot llatí in-fale, que significa “el que no parla” i que va adquirint amb el temps el significat “del que no té paraula”.

Des del punt de vista social, es percep actualment als infants com éssers socials, actius i competents, que construeixen, actualitzen i consoliden els seus coneixements, habilitats, destreses, actituds, valors, sentiments, afectes, etc. mitjançant les interaccions que estableix amb els éssers, els objectes i les persones que formen part dels contextos on viuen i de les relacions que s’estableixen entre aquests.

És essencial ser conscients que el concepte d’infància està relacionat amb diversos aspectes com la cultura, la diversitat, la identitat, així com el paper que cada societat atorga als infants segons les seves característiques: ser nen o nena, d’una classe social determinada, d’uns valors culturals, d’una ètnia o cultura concreta... aspectes que determinen les condicions de vida dels infants.

Per tant, la infància és el que en cada societat, en un moment històric determinat, concep i diu que és la infància.